Com regulen i garanteixen l'acompliment del dret a l'habitatge Espanya i la Unió Europea?

En aquest post partim d'una convicció: "com a immobiliaris hem de proporcionar una noció bàsica sobre l'ordenament jurídic en matèria d'habitatge". Així, abordem el marc legal espanyol i europeu en matèria d'habitatge.

A Espanya les competències en aquest assumpte són "concurrents". Això vol dir que les exerceixen les diverses Administracions: Municipis, Diputacions provincials, Comunitats Autònomes i Estat central. Els quatre nivells de govern presents a tota Espanya s'han de coordinar per dur a terme les diferents polítiques d'aquest àmbit.

Ara bé, quan el ciutadà parla sobre habitatge no té present tota l'Arquitectura institucional i molt menys quin tipus de competències són les d'una determinada matèria. Per això, sovint, només invoca l'article 47 de la Constitució Espanyola que reproduïm complet: 

"Todos los españoles tienen derecho a disfrutar de una vivienda digna y adecuada. Los poderes públicos promoverán las condiciones necesarias y establecerán las normas pertinentes para hacer efectivo este derecho, regulando la utilización del suelo de acuerdo con el interés general para impedir la especulación. La comunidad participará en las plusvalías que genere la acción urbanística de los entes públicos".

En començar la disposició legal estableix el dret a gaudir d'un habitatge digne. Sí només es llegeix fins aquí, sembla que parlem d'un dret absolut com veurem no ho és.  El constituent prossegueix obligant els poders públics a promoure les normes necessàries per fer tan efectiu com sigui possible aquest dret i regular l'abast de les polítiques públiques. Per últim exhorta als poders públics a combatre l'especulació (un concepte no delimitat judicialment) així com revertir les plusvàlues en el bé de la Comunitat (se suposa que mitjançant polítiques públiques).

 Fem uns breus comentaris addicionals per filar prim:

1. Ni de la reproducció estricta de l'article, ni d'una interpretació extensiva d'aquest, ni tampoc de sentències relacionades amb el tema que ens ocupa es pot deduir que a Espanya tenir un habitatge sigui un dret ni Absolut ni Justiciable.

Això vol dir que cap Administració està obligada a garantir un habitatge a cada ciutadà resident a Espanya. De l'absencia d'aquesta obligació constitucional se'n deriva que la impossibilitat reclamar davant dels tribunals l'execució del dret a l'habitatge per a ciutadans individuals.

2.  El constituent sí imposa a l'Administració una obligació: fer polítiques per impulsar l'accés al dret a l'habitatge, com ara, la construcció d'un parc d'habitatges de protecció oficial. Ara bé, en cap moment es predetermina cap orientació ideològica de l'acció pública el que es fa es establir un imperatiu legal.

3. L'article 47 és prou ambigu per aconseguir que els autors de la Constitució arribessin a un pacte.   

El ciutadà centra la seva mirada en el seu Estat. Ara bé, qui fiscalitza el compliment del dret citat a cada Estat es la UE mitjançant informes periòdics i,sobretot amb dos òrgans per administrar justícia. En primer lloc, el Tribunal de Justicia de la Unió Europea situat a Luxemburg. Grosso modo, aquesta cort interpreta el Dret Europeu perquè s'apliqui igual a tota la UE, estableix jurisprudència i pot anul·lar normes europees. En segon lloc, es pot denunciar un Estat membre davant la Cort Europea de Drets Humans amb seu a Estrasburg. Aquestes dues institucions europees, així com en menor mesura, el Tribunal Constitucional, tenen impacte en la nostra vida.

Per acabar veurem els principals compromisos internacionals ha transposat des de 1986 l'Estat espanyol en tant que membre de la Comunitat Europea primer i de la UE ara:

 1. 1991: el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals (PIDESC) és ampliat al seu article 11 "per garantir uns mínims de seguretat en la tenència d'habitatge".  

2. 1996: revisió de la Carta Social Europea per garantir: "1. Uns estàndards d'accés adequats a l'habitatge, 2. Prevenir i combatre l'exclusió social 3. Fer accessible la vivenda als desafavorits." La CSE obliga anualment cada Estat membre de la UE ha de presentar un informe que es fiscalitzat.

3. 2000: s'aprovà la Carta de Drets Fonamentals de la Unió que en el seu article 34.3 reconeix: el Dret a l'habitatge. 

4. 2000: més de 400 ciutats europees van adoptar una declaració conforme l'espai públic pertany a tothom tingui casa o no i assumeixen "les seves obligacions de solidaritat".

Des de l'any 2000 tenint en compte que el tractat de Lisboa no va ser ratificat, no s'ha adoptat cap document del qual es derivin obligacions jurídiques vinculants. Això no vol dir que els ciutadans europeus estiguem desprotegits: els Tribunals nacionals i europeus segueixen emetent sentències i establint jurisprudència.

Esperem que aquest article hagi contribuït a formar-te una visió sobre la naturalesa del dret a l'habitatge i la seva situació actual al nostre entorn pròxim.